Eren les dotze tocades, havia estat parlant per telèfon amb aquell client gairebé dues hores, a més a més de connectar amb el servidor del col·legi i descarregar el document que ja li havia donat amb antelació. Es van acomiadar amablement i es va estirar al llit sabent que probablement no dormiria. Anava passant el temps i no hi havia res a fer, va pensar que escoltar un pòdcast seria la millor solució i va triar «El Partenó», tot i estar ficat en el tema tot el dia, calia rematar-ho, va pensar amb ironia. Dos ximplets narraven el de sempre, Atena, les columnes, Fídies, va parar l’orella quan li van recordar que aquelles pedres estaven posades en sec, ho sabia, ell no havia estat mai un arquitecte de pastetes, però havia oblidat que el ferro que les agafava estava recobert de plom perquè no es rovellés.
Estava cansat i desvetllat, va tancar els ulls i aquell record li va venir a la memòria sent conscient que no el podria aturar. Feia més de vint anys viatjava cada mes a Atenes, duia obres amb el seu soci, tenien un equip de muntadors espanyols que residien a Atenes. El seu soci, molt viatjat, tenia predilecció per l’hotel Semiramis, un hotel de cinc estrelles decadent al barri de Kifissia que et transportava a èpoques colonials del segle passat, hi havia senyores grans adinerades que hi vivien tot l’any, el servei era molt atent, a més, a l’estiu, podies nedar a la piscina ben d’hora abans d’anar a treballar. L’estada acostumava a ser de dijous a diumenge, el dissabte al matí també treballava, això sí, d’una forma més distesa que concloïa amb algun dinar amb el client i la seva família.
Aquell viatge va ser diferent, feia molta calor, hi havia un foc immens als afores d’Atenes, Manel, el cap dels muntadors, va anar a recollir-lo a l’aeroport amb el cotxe, un descapotat que no tenia aire condicionat, es van quedar aturats sota un pont en una llarga caravana de vehicles, el termòmetre marcava 48°. Va anar a treballar, en acabar, satisfet, va tornar a l’hotel, va nedar, es va posar una camisa blanca i va anar a sopar a Plaka. No deixava de pensar quan tornés a Barcelona. El divendres va sortir de nit amb els muntadors, li feia il·lusió, tot i no ser un home tan adobat com ells, de petit també havia jugat al carrer, coneixia el seu codi. Eren homes que ignoraven la irreflexió, de moral silenciosa que no permetia l’ambigüitat, estaven familiaritzats amb cert tipus de violència, però miraven amb profunda desconfiança el gust per la violència. Eren solitaris i en certa manera desconfiats; un cop traspassat el llindar que et separava d’ells, s’obria un món de generositat, hospitalitat i solidaritat. Sorprenia comprovar la poca desorientació i amargor que hi havia en ells, no eren melancòlics, tenien la dignitat de les persones que mai han capitulat, no havien d’agrair res a ningú, el seu estat físic era excel·lent, no eren homes acabats ni neuròtics, no practicaven l’autocompassió, les seves derrotes no els havien desenganyat. Sabien que havien comès errors, però no es feien enrere. De tots ells, Manel era especial, a vegades, en dies de molt vent quan muntaven una estructura, entre ells es miraven, Manel sospesava la situació, i si ho veia clar, pujava damunt de la biga d’acer al mateix temps que l’enlairava la grua i els cridava donant ànim a tots plegats, així eren aquells homes, i qualsevol nit de festa amb ells era molt més emocionant que amb una colla d’estirats.
Va arribar amb taxi a casa de Manel, ell li va obrir la porta amb el cap ben despentinat, el va invitar a passar al saló i li va dir, pren-te un whisky, estic fent feina amb la meva dona i encara no hem acabat, si vols, pren una dutxa i anem a recollir als altres quan estiguis fresc. Va ser una nit esplendorosa, van beure molt, van familiaritzar amb un grup de dones gregues, van menjar una mica abans que surtis el dia, i ell es va despertar al seient del darrere entre dos d’aquells muntadors passades les deu del matí, era un solar sense asfaltar, tots roncaven i amb molta cautela va decidir despertar a en Manel, a les 11 tenia una visita amb un client, era la darrera visita del dissabte, va entrar en un bar d’una benzinera, es va refrescar, i va poder arribar puntualment a la cita.
A la tarda, després de la migdiada, va anar a passejar, encara tenia una mica de mal de cap, va demanar un gintònic amb molt poca ginebra per veure si allò l’alleugeria. Allà dalt, irreal, enmig d’un cel boirós, s’alçava el Partenó, reflectia els darrers raigs de sol de la tarda, encara no l’havia visitat. Va anar-hi tot decidit confiant que la taquilla d’entrada no hagués tancat, era conscient que el seu ànim estava trastocat des que havia marxat de Barcelona. En arribar just abans que tanquessin, es va dirigir a un d’aquells dos homes i li va dir, miri, fa un any que estic venint regularment a Atenes i encara no he visitat el Partenó, sé que el que demanaré és prou estrany, soc arquitecte i m’agradaria poder visitar el Partenó tot sol, jo li compro l’entrada ara, vinc demà un quart d’hora abans que obrin i li pregaria que vostès em deixessin passar. Aquell home el va mirar de dalt a baix i es va fixar en els seus ulls, estaven encesos, li va comentar a l’altre home, sense girar-se, va respondre afirmativament amb el cap.
L’endemà estava allà, el van deixar entrar, era un diumenge net i clar, en avançar cap a l’edifici sentia les seves passes, es va asseure sobre una pedra d’un dels costats, una lleugera brisa li acaronava el rostre i no se sentia absolutament res, aquella civilització li sobrevenia. Passats uns minuts, va començar a sentir uns crits que venien de lluny, ja ve la primera avançada va pensar, tota aquella gentola cridant, tocant-ho tot, saltant per sobre de l’estilobat, no havia plorat mai davant d’un edifici, però en abaixar el cap no va poder contenir aquell parell de llàgrimes, es va refer i va marxar.
Va anar a buscar al Manel al migdia, el va convidar a prendre el vermut a la terrassa de l’hotel i a prendre un bany, quan el Manel va baixar amb el vestit de bany posat, l’entrada a la piscina va ser apoteòsica, va anar cap al trampolí, va fer un salt cap amunt, es va deixar caure de cul, i amb l’impuls de pujada va entrar a l’aigua amb un àngel res menyspreable, fins i tot un grup de joves el va aplaudir.
Abans de dinar, quan ja estava sol, va voler anar a descobrir aquell enigma que el va pertorbar des de la primera nit que va anar a Plaka, no havia deixat de veure aquell cartell de cine per tota la ciutat, les lletres estaven escrites en grec, va baixar aquelles escales que el portaven a l’estació de metro i s’hi va atansar, era un home dret que mirava de cua d’ull i en un fons més difuminat, una dona i aquell home es besaven. Havia vingut de Barcelona enamorat, n’era plenament conscient en aquella estació completament buida aquell diumenge al migdia a Atenes, portava aquella llum ben guardada a dins, els seus companys no li van notar, potser sí l’home de la taquilla del Partenó, quan va deixar anar la mirada. L’havia conegut un d’aquells divendres que sortia a la nit amb un parell d’amics a explicar-se les proeses de la feina, beure una mica d’alcohol, i de retruc, veure si lligaven. Tot i ser joves, ell i un altre, estaven ja separats. Aquella nit van trobar aquell parell de noies, una era llesta, perspicaç, l’altra, alta, distingida, havien begut fins aquell límit on es pot desbordar tot plegat, però encara eren simpàtics i agradables, prou per ser cínics i superficials també, la noia alta es va absentar uns instants, ell mirant-los fixament, els va dir en un rampell de sinceritat, «com podeu arribar a ser de superficials», se’l van quedar mirant sorpresos, en aquell moment va sentir el petó a la galta, no l’havia vist venir, fins i tot va sentir un lleuger tremolor a les cames. Es van acomiadar.
No tenia el seu telèfon, no sabia com trobar-la, va passar dues setmanes sense poder treure-se-la del cap. Al costat del seu estudi hi havia uns cines prou coneguts de Barcelona, desesperat va baixar aquella tarda de divendres als cines, potser la trobaria, i el que acostuma a passar poques vegades a la vida, allà estava en una cua acompanyada d’un home, la va saludar, van estar parlant una mica, ella li va dir que tenia un estudi uns carrers més avall d’on ell tenia el seu. Abans de sortir de viatge cap a Atenes li va enviar aquell correu, una frase de Shakespeare que va adulterar per fer-se-la venir bé, ella va respondre, i van quedar per a quan ell tornés de viatge.
Encara estava mirant aquell cartell de cine a l’estació de metro mentre pensava en tot allò. Va tornar cap a l’hotel, mentre dinava veia a aquelles dones grans i sentia una mica de tristesa, cap visita de la família, només algunes eren visitades per aquells capellans ortodoxos el diumenge, pensava com era aquell gran menjador a les cinc del matí quan baixava a esmorzar, buit, fosc, només amb la llum blava que entrava del carrer, al costat de la cuina li deixaven preparat l’esmorzar, en acabar sortia a la terrassa quan havien acabat de regar les flors, fumava i veia despuntar el dia, finalment pujava a l’habitació a dibuixar fins a l’hora d’anar a l’obra o visitar algun client. Va demanar un taxi i es va dirigir a l’aeroport, aquell aire calent que entrava per la finestra el reconfortava. Aquell vol era esplèndid a l’estiu, el sol començava a descendir cap a l’horitzó, però amb la velocitat de l’avió, inferior a la de la rotació de la terra en sentit oposat, feia que el veiés tot el trajecte fins a amagar-se totalment just en arribar a Barcelona. Quan va arribar, es va canviar de roba i va anar a aquells cines del costat de casa, feien la pel·lícula, el cine estava ple de gent, aquelles primeres imatges del biplà sobrevolant el desert amb el mocador d’aquella dona que penjava fora de l’avió el van predisposar a capbussar-s’hi definitivament.
Eren les tres de la matinada, havia estat recordant tot aquell viatge, ella, la pel·lícula, encara estava absolutament despert. Durant tots aquells anys havia vist alguns trossos desconnexos de la pel·lícula per poder escoltar la música. Va anar a l’ordinador i es va baixar la pel·lícula per veure-la sencera, va pensar que això l’ajudaria a agafar el son.
A mesura que la pel·lícula avançava, els records anaven venint evocats per l’abstracció que la seva ment havia fet de les imatges i dels sons que havia idealitzat i perfeccionat en el seu interior, com tresors enterrats que tornaven a la llum, només així, el passat terrible d’aquell home socarrimat, podia afectar-lo en certa manera com l’afectava a ell, així i tot, enfebrat, el convertia en una persona més viva que abans.
Comprenia com present i passat poden estar inundats d’una inaprehensible malenconia, d’un sentiment de pèrdua imminent gairebé angoixant, aquella era una pel·lícula sobre la solitud i la dignitat d’aquesta soledat assaltada per uns records que no es trien, però que són l’únic que queda finalment. Ja no idealitzava aquella història d’amor d’aquells dos éssers egoistes i infeliços que només podien estar junts estant separats, que es menyspreaven i s’admiraven al mateix temps. En cap moment va aturar el film per recrear-s’hi fins a arribar a aquella escena, va ser quan va aturar el vídeo, va pensar uns instants i el va reprendre tot seguit. A la pel·lícula els dos amants parlaven per primera vegada quan ja havien fet l’amor, eren aquelles preguntes innocents que volien amagar la curiositat que l’un sentia respecte a l’altre, era quan ella li preguntava a ell, i tu, què és el que més detestes?, i ell li responia, la propietat, ser propietat d’algú és el que més detesto. Va poder veure aquella dona separant-se del cos de l’home amb un rebuig lent, indescriptible, és el que ell no havia recordat de la pel·lícula després de tants anys, com aquella nit, l’única nit que després d’aquell viatge a Atenes es van trobar.
Va veure el film fins al final, va pensar en aquella dona morint a la cova sense llum, va recordar quan ella abans d’endinsar-se a la cova mentre ell la portava en braços, li deia, «ens trobarem al palau dels vents». Va apagar l’ordinador, cansat sobre el llit, la darrera imatge abans d’agafar el son va ser la del Partenó, brodava claror.
Música: Convento di Sant’Anna, de la pel·lícula «El pacient anglès».
JOAN PASCUAL UBALDE Architect 
Deja un comentario