Categorías
Blog

Laberint

Infinita sèrie d’espais, temps, que es creuen i es bifurquen, que apareixen i desapareixen, el laberint.

Som un laberint dins d’un laberint que ens empeny a la perplexitat, edifici solcat d’esquerdes, estat continu de sorpresa, perdre’s, solitud i retrobament. Potser els nostres primers laberints habitables van ser les coves, les galeries on es perdien els nostres avantpassats.

Com en un món d’infinites lectures, sempre augurem un centre, encara que sigui terrible, un laberint cap a l’esperança, perquè en cas contrari l’alternativa és el caos, és estar perduts, però si aquest centre existeix, imaginari, perquè l’infinit no té centre, estaríem salvats.

De què estem parlant sinó d’arquitectura, una arquitectura que ofereix infinites possibilitats de ser habitada i viscuda, no sols des de l’espai, sinó també des del temps, tots dos lligats un a l’altre.

El laberint representa i presenta una dificultat, una prova, una sensació de pèrdua i cerca, i resoldre’l implica necessàriament superar obstacles. En la nostra vida quotidiana  té gradacions, la casa com a espai íntim, el trànsit cap a l’espai públic, el carrer, la ciutat, el paisatge, fins i tot quan la nostra presència física ens és vetada, podem contemplar un firmament amb la llum que ens arriba de cossos inerts que potser ja no existeixen, és en aquest punt, on només podem avançar en el laberint amb la nostra ment, cap a dintre, a través de la ciència i el coneixement, això sí, envoltats d’innombrables contes i llegendes que a manera de cultura i entreteniment anem forjant durant el camí.

Així que ja ho saben, si alguna vegada senten que són meres joguines en el més incert dels destins, aferrin-se a vostès mateixos i siguin amables amb aquells que en el millor dels casos, els valoren i han decidit acompanyar-los, i recordin, que una sana pèrdua del seny, a vegades pot ser el millor dels estímuls que tenim els simples mortals, per a recórrer el laberint.

Final del laberint

Quan aquells dits sensibles toquin músiques fràgils i lentament vacil.lin llums canviant de ciris, surt de la festa. Mira quanta nit, quina extrema solitud se t’emporta, per la rialla, a l’home justificat i lliure que neix del teu silenci.

S. Espriu

Por jpubalde

Una respuesta a “Laberint”

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios .