Categorías
Blog

Cerdà, 1 utopia

Qui es predisposi a llegir aquest article pot estar tranquil, no parlaré de la pandèmia ni de les aportacions a futur que ha generat respecte a com viuen els nostres conciutadans, servirà només com a excusa per fer valdre algunes opinions que ja tenia des del passat, una utopia, que el present m’ha fet repensar.

És obvi que no podrem tenir, si no canvien molt les coses, un eixample com l’havia dissenyat Cerdà  amb illes obertes, no tancades en tots els seus costats, però sí que podríem començar a pensar en com haurien de ser els edificis d’obra nova, les rehabilitacions sobre els antics, i els nous usos que podríem legislar.

Fa temps es va crear “Proeixample”, una entitat que havia de buidar paulatinament els patis d’illa i dotar-los de zones verdes, sens dubte una bona idea, però vist el que hem viscut aquests dies d’aïllament, una idea insuficient. Hem fet servir terrats, ens hem queixat de tenir  finestres en comptes de balcons, no diré que podríem fer edificis amb terrasses per poder-hi sopar, però sí  seria possible fer-los amb galeries com de fet ja tenen molts edificis antics als patis d’illa a l’eixample, i galeries protegides de la pluja i del sol obertes  a les façanes a carrer, sense finestres darrera, amb balconeres, per engrandir l’espai interior els dies de més calor.

També podríem re- definir les plantes baixes i els seus usos perquè la mirada al patí interior d’illa des del carrer fos més transparent,  a més a més de tenir  tendes i bars (no com els hem tingut fins ara, amb un darrer fons de magatzem enterbolit i cuines insalubres) podríem destinar aquests espais a oficines i llocs de treball, potser també situats  al pis principal, les llars d’infants  i altres serveis haurien de tenir cabuda a cada edifici,  sense tapar totalment la visió de l’interior d’illa,  és per això que l’emmagatzematge d’aquests locals podria estar a la zona d’aparcament, amb un soterrani dotat de bons “trasters”.

En darrer terme, sé que això a molts no els agradarà, podríem eliminar definitivament les escales de veïns, els seus  patis insalubres, font de la gran majoria de patologies que necessiten reparació constantment per aquells que s’hi dediquen. La construcció tradicional no és que li vulgui cap mal, però certament sí desitjo, que passats cent anys, el  soroll, la pols i la brutícia que comporta s’hagi extingit, i el poc que en quedi, resti als pobles com una tradició, no pas a les ciutats. Si això hi afegim la fortor de les olors que hem de respirar a  les escales i vestíbuls provinents   de cuines, d’humitats,  potser seria  més desitjable que fossin cobertes i protegides, però emplaçades a l’exterior, a l’aire lliure,`amb bona ventilació i accés des del pati d’illa, connectades  a passeres també ventilades, potser enjardinades, que donessin l’accés a les portes dels habitatges. Si féssim això, des del pati d’illa podríem abordar molt fàcilment el pla dels terrats i l’horitzó de la ciutat, un espai  horitzontal que també esdevindria públic, potser amb accés restringit als ocupants de cada immoble. A l’eixample no tenim escales de veïns, tenim tombes, a Passeig de Gràcia, panteons.

Amb les plantes baixes lliures i els edificis llevats del sòl per pilars, sense contacte amb el terra, podríem prescindir de totes les humitats que pateixen els locals,  ja no hi hauria escales on hi traginessin olors i patologies, podríem tenir edificis com a mobles, amb galeries al davant i al darrera, amb una construcció industrialitzada, gens pesada, amb habitatges airejats a carrer i a  pati d’illa. Els edificis d’habitatges serien volums lleugers ancorats a nuclis verticals que creixerien des del subsòl, on la vegetació del pati d’illa s’hi enfilaria fins coronar la coberta.  Amb dues fileres d’habitatges oberts a davant i darrera amb un espai destinats als nuclis d’accés al mig, potser la del pati d’illa amb menys alçada que la de carrer, cobriríem sense problemes una fondària de trenta metres.

Si hem de pensar que el futur passa per la  interconnexió i la  flexibilitat, prefereixo pensar en cèl·lules de producció autosuficient com ho podrien ser les illes de Cerdà, més  que no pas pensar en barris, que també, freqüentment polititzats i amb estratègies que, tret d’enllumenat, escombraries i altres serveis, no destaquen precisament per la innovació i la tecnologia, més aviat per algunes tradicions que ni són del grat d’una majoria, i que potser tendiran a desaparèixer en el futur. Fins i tot, les plataformes web que s’han creat darrerament en alguns barris, serveixen per a poc més que per fer algun curs d’activitat destinada a l’oci més primari, a l’autoajuda, o per veure qui pot treure a passejar la nostra mascota, pardaleries, pinso de gat, que satisfà a molta gent  necessitada  amb pocs recursos per imaginar altres aspiracions socials.

Hem fet un gran esforç desballestant vehicles, algunes persones es veuen abocades a triar entre salut o feina pel fet d’haver d’anar a treballar amb transport públic, hem hagut d’exercitar el teletreball, hauríem de fer  possible  tenir el treball  més a prop de casa, l’illa Cerdà en podria ser un bon exemple, no sembla una bona idea haver d’amuntegar-nos en el transport públic, ni era una bona idea abans, i ara, encara molt menys.

Tots aquests canvis són una utopia sense el concurs  de diners públics, i també sense la conscienciació d’aquells que es dediquen a la venda i lloguer  d’habitatge i d’oficines. Potser hauríem d’anar  pensat en un producte híbrid, un producte que s’assemblaria més a la forma de construir al 22@, un producte que necessita industrialització si vol ser rentable pel canvis que s’albiren en un pròxim horitzó. Per molt que insistim una i altra vegada en informatitzar la gestació i la gestió del “producte”, si no canviem la manera de construir, no avançarem res, els cavalls encara estan molt lluny del carro per desdir que som una civilització de carrega en comptes d’una de tir.

Aquestes eines haurien de servir també, quan arribi el moment, per promocionar l’autogestió de les cooperatives, perquè puguin adquirir sistemes constructius en comptes de comprar totxanes  i sacs de ciment, de fet, construir una estructura de formigó està a l’abast de tothom de la mateixa manera que ho fa un constructor, inclús amb un control més eficient i sense haver de suportar el 25% del preu que hi carrega, son les envolupants dels edificis les que condicionen majorment la construcció. No oblidem però, que els materials en aquests edificis, abans d’esdevenir runa, els hauríem de poder reutilitzar. Tanmateix, la seva estructura hauria de poder permetre el canvi en el temps, i també en la gestió de la venda, de diferents tipus de superfície d’habitatge segons les necessitats de cada període, per suposat el canvi d’us d’habitatge a oficina i a l’inrevés.

En aquestes illes seria desitjable que hi hagués cabuda per desenvolupar feines per industrialitzats digitals, però tant de bo hi hagi també altres oficis en la mesura que correspongui, lampistes, forners, artesans, gent que sigui capaç de reparar l’energia d’autoconsum, de proveir tot allò que té a veure amb el nostre consum del dia a dia, com més a prop els tinguem, millor.

L’ urbanisme i l’arquitectura sembla  que no s’utilitzen i estan oblidades com a eines de transformació per molts  agents del sector immobiliari,  és per culpa nostra, per culpa dels arquitectes que no s’han esforçat en explicar-ho prou bé, és important vetllar pels comptes d’explotació d’una empresa, però tots aquells que viuen de satisfer els desitjos inalienables de la gent relacionats amb viure en harmonia, haurien d’anar considerant que aquest negoci tal i com ha sigut fins ara, potser més d’hora que tard, canviarà, es vendran menys habitatges i hi haurà més habitatge de lloguer, aquelles companyies que venien a instal·lar la seva activitat a Barcelona aprofitant la benaurança que donava el turisme, potser ara s’ho pensaran. L’Administració sens dubte també haurà de canviar, la lentitud, l’immobilisme d’aquest organisme és incompatible amb  temps de futur més àgils, més tecnològics. Caldran oficines de Projectes Urbans que organitzin per sobre dels districtes la gestió de les infraestructures i també els diferents plans que afectin a la ciutat  més enllà dels seus límits.

L’illa Cerdà és 1 organisme  simple i reproduïble fins a l’infinit, és del simple que hem d’anar a la complexitat destravant tot allò que ho dificulta, entre altres coses, la política com l’hem entès fins ara. També l’arquitectura pot ser receptacle per encabir democràcia. Una escala de veïns no es res, una illa comença a tenir un pes considerable, una super-illa (no necessariament ha de correspondre a un quadrat geomètric) potser  començaria a tenir un pes específic dins d’un barri o un districte.

Tot això és una utopia, però nomes que un edifici obri, sempre que pugui, una bretxa a l’interior d’una illa,  hi haurà una possibilitat de transformar el seu interior per tots els que hi viuen.

Por jpubalde

2 respuestas a “Cerdà, 1 utopia”

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios .